La transició energètica municipal: del marc competencial a l’autoconsum de proximitat

1. Un canvi de paradigma: de la centralització a la gestió des del territori

La crisi climàtica ha forçat un canvi de paradigma: hem passat d’una centralització analògica, basada en grans centres de producció llunyans, cap a una descentralització intel·ligent on l’energia es gestiona des del territori. Els municipis assumeixen, en aquest context, un paper actiu en la generació i gestió de recursos energètics, sustentat en l’autonomia local com a principi d’optimització per protegir els interessos veïnals a través de la transició energètica.

2. El nou ancoratge competencial: l’article 25.2.p) LBRL

Fins fa poc, la intervenció municipal en matèria energètica s’havia mogut en un terreny d’ambigüitat, limitada sovint a polítiques sectorials o marges interpretatius variables. La reforma de la Llei 7/1985 (LBRL), impulsada pel Reial decret llei 7/2026, ha creat un ancoratge competencial exprés.

Article 25.2 LBRL. El municipi exerceix, en tot cas, com a competències pròpies, en els termes de la legislació de l’Estat i de les comunitats autònomes, en les matèries següents: […] p) participació en comunitats ciutadanes d’energia i comunitats d’energies renovables que permetin contribuir a obtenir beneficis mediambientals, econòmics o socials als municipis on treballen, així com impulsar actuacions de transició energètica com l’eficiència energètica, l’electrificació i el foment de l’autoconsum.

Aquest canvi no és merament programàtic: atorga seguretat jurídica perquè els municipis puguin liderar actuacions de transició, eficiència, electrificació i foment de l’autoconsum. L’autonomia local s’ha d’entendre ara no només com una garantia de mínims, sinó com un principi d’optimització que obliga els poders públics a buscar els nivells més alts d’intervenció municipal en allò que afecta el cercle d’interessos dels veïns.

3. Servei públic o iniciativa econòmica?

Aquest reconeixement competencial no resol, però, una qüestió jurídica prèvia i ineludible: quina és la naturalesa jurídica de l’activitat concreta que l’ajuntament vol desenvolupar. Els ens locals han de distingir clarament entre la prestació d’un servei públic local i l’exercici d’una iniciativa econòmica. Mentre que el servei públic garanteix drets bàsics i serveis essencials, sovint en règim de monopoli, la iniciativa econòmica actua en lliure concurrència amb el sector privat.

En l’àmbit de l’energia, la comercialització elèctrica no es pot establir com un servei públic obligatori segons la legislació vigent, per quatre raons concurrents.

  1. El règim de lliure concurrència: la venda d’energia és una activitat liberalitzada segons la normativa estatal i europea, que obliga els ajuntaments a actuar com un operador més del mercat.
  2. La manca de reserva legal: l’article 86.2 de la LBRL declara la reserva a favor dels ens locals únicament del proveïment domiciliari i depuració d’aigües, la recollida i tractament de residus, i el transport públic de viatgers; la comercialització d’energia no hi figura.
  3. La naturalesa mateixa de l’activitat: la llei la configura com a iniciativa econòmica local, de manera que la seva prestació no respon a un mandat legal imperatiu, sinó a l’interès general que l’ajuntament ha de demostrar mitjançant un expedient previ.
  4. La protecció de la competència: establir-ho com a servei públic obligatori podria distorsionar el mercat i vulnerar el dret a la lliure competència empresarial.

En resum, la llei obliga l’ajuntament a actuar com un «competidor net» en el mercat per garantir l’eficiència i l’estabilitat del sistema elèctric, sempre que vulgui anar més enllà de l’autoconsum simple i entrar en la venda d’energia a tercers.

4. L’expedient d’iniciativa econòmica: com es tramita

L’expedient d’iniciativa econòmica local es regula:

  • En l’àmbit estatal, l’article 86.1 de la LBRL estableix la base legal perquè els ens locals exerceixin activitats econòmiques sota els principis de sostenibilitat financera i lliure concurrència, mentre que els articles 96 i 97 del Reial decret legislatiu 781/1986 (TRRL) en despleguen la iniciativa i el procediment bàsic.
  • En l’àmbit català, els articles 243 i 244 del Decret legislatiu 2/2003 (TRLMRLC) detallen els requisits específics per als municipis de Catalunya i distingeixen l’activitat econòmica del servei essencial.
  • Finalment, els articles 142 a 149 del Reglament d’obres, activitats i serveis dels ens locals (ROAS) regulen de forma minuciosa tota la tramitació administrativa.

El procediment comença amb un acord inicial del ple que manifesta la voluntat de desenvolupar l’activitat en règim de lliure concurrència; en el mateix acte, el ple designa una comissió d’estudi integrada per personal tècnic i membres de la corporació. Aquesta comissió té l’encàrrec de redactar, en un termini màxim de tres mesos, una memòria justificativa exhaustiva que analitzi la conveniència i l’interès públic de la iniciativa, els beneficis socials, la viabilitat tècnica i financera, i l’impacte sobre la concurrència empresarial. El document ha de demostrar amb rigor que l’activitat no genera riscos per a la sostenibilitat financera de la hisenda municipal.

Un cop redactada, el ple pren en consideració la memòria i acorda obrir un període d’informació pública d’un mínim de 30 dies hàbils, durant el qual qualsevol ciutadà o empresa del sector pot presentar al·legacions o reclamacions sobre la proposta. Després de resoldre-les —i, si escau, de modificar la memòria— el ple ha d’aprovar definitivament l’expedient i determinar la forma concreta de gestió, que sol ser una societat mercantil pública, un organisme autònom o una fórmula cooperativa.

És importan seguir tot aquest procés reglat, ja que la manca de l’expedient o una justificació insuficient comporten la nul·litat dels acords presos per l’ens local. El compliment d’aquests tràmits és el que ha permès l’èxit de projectes consolidats com Barcelona Energia o Reus Energia.

5. L’autoconsum com a projecte de comunitat: l’ampliació a 5 km

Quan el que es vol no és vendre energia a tercers sinó articular projectes d’autoconsum compartit, entra en joc un règim diferent, més senzill, que no requereix necessàriament l’expedient d’iniciativa econòmica complet. El règim tècnic i econòmic de l’autoconsum es regula al Reial decret 244/2019, de 5 d’abril, que distingeix l’autoconsum sense excedents —tota l’energia produïda es consumeix in situ— de l’autoconsum amb excedents, en el qual la instal·lació pot produir més energia de la que es consumeix en el moment. Per a aquest darrer, el RD 244/2019 preveu un mecanisme de compensació simplificada limitat a instal·lacions de fins a 100 kW d’origen renovable.

El RDL 7/2026 amplia significativament el concepte d’instal·lació «pròxima i associada a través de la xarxa»: per a instal·lacions fotovoltaiques o eòliques de fins a 5 MW, la distància admesa entre generació i consum passa dels 500 metres del règim general fins als 5.000 metres. Això permet vincular, per exemple, la coberta d’una escola o d’un pavelló municipal amb habitatges, comerços o famílies vulnerables d’un àmbit molt més ampli del municipi —el que ja s’anomena energia «de proximitat» o «km 0«.

Cal recordar una limitació que es manté: aquesta modalitat de proximitat a través de la xarxa ha de pertànyer obligatòriament a l'autoconsum amb excedents; no és possible configurar-la sense excedents.

Per agilitzar la gestió, la norma crea també la figura del gestor d’autoconsum, que tramita en nom dels consumidors associats les gestions davant la distribuïdora.

6. Els límits: quan l’autoconsum esdevé activitat de producció pura

El límit en què una instal·lació deixa de considerar-se autoconsum i passa a ser una activitat de producció elèctrica subjecta als règims ordinaris és determinat per tres factors.

  • distància física: amb el nou RDL 7/2026, el radi màxim per a l’autoconsum col·lectiu a través de la xarxa s’ha ampliat fins als 5 km, i si la distància entre generació i consum supera aquest límit, ja no es pot acollir al règim d’autoconsum de proximitat.
  • potència de la instal·lació: el límit per a aquest autoconsum ampliat és de 5 MW, i les instal·lacions que el superin no entren en aquesta categoria simplificada.
  • finalitat de l’energia: l’autoconsum té com a objectiu cobrir les necessitats dels consumidors associats. Quan l’activitat excedeix aquests límits i es busca la comercialització massiva a tercers o la venda directa al pool elèctric com a negoci principal, l’ajuntament ha d’actuar plenament com a subjecte del sector elèctric —productor o comercialitzador—, perdent els avantatges administratius de l’autoconsum i quedant subjecte, en aquest cas, a l’expedient d’iniciativa econòmica descrit més amunt.

A més, cal recordar que per a instal·lacions de fins a 100 kW es pot optar pel mecanisme de compensació simplificada d’excedents a la factura. Si es vol vendre l’energia excedent de forma directa sense aquest límit, cal registrar-se com a productor.

7. Comunitats d’energies renovables i comunitats ciutadanes d’energia

La Llei 24/2013 del sector elèctric distingeix, als articles 12 bis i 12 ter, les comunitats d’energies renovables (CER) —vinculades a la proximitat física amb la instal·lació— de les comunitats ciutadanes d’energia (CCE), d’abast més ampli i sense restriccions tecnològiques. En totes dues, l’objectiu legal no és el lucre financer, sinó el benefici ambiental o social de la comunitat; és precisament aquesta participació la que ara recull com a competència pròpia l’article 25.2.p) LBRL.

El RDL 7/2026 hi afegeix la competència municipal expressa per promoure-les, un termini de tres mesos perquè el Govern n’aprovi el reglament de desplegament, i la previsió —encara pendent de concreció reglamentària— de reservar contingents de potència en les subhastes renovables per a projectes amb participació ciutadana o local. Aquesta darrera mesura no serà operativa fins que es publiqui el reglament corresponent.

8. Com gestionar-ho: la via del mitjà propi personificat

Per gestionar projectes de manera continuada sense haver de licitar cada actuació, l’instrument habitual és el mitjà propi personificat de l’article 32 de la LCSP, que exigeix el control anàleg de l’ens local sobre l’entitat encarregada, que més del 80% de l’activitat d’aquesta es faci per als ens que la controlen, i l’absència de capital privat, a més de la justificació de la seva eficiència respecte de la licitació.

Aquest model sustenta experiències com Barcelona Energia, vinculada a TERSA, o Reus Energia. A escala catalana, L’Energètica (Energies Renovables Públiques de Catalunya, SAU), constituïda per la Generalitat el 2022, n’és l’exponent més rellevant per a l’autoconsum i la comercialització del sector públic.

9. El repte de les dades de xarxa

La Circular 1/2024, de 27 de setembre, de la CNMC va establir l’obligació de transparència sobre la capacitat d’accés a les xarxes. El seu desplegament ha estat progressiu: les primeres publicacions de mapes de capacitat a distribució van començar el setembre de 2025, i la CNMC ha anat consolidant des de llavors mapes interactius de generació i demanda. Es tracta, doncs, d’un procés encara en fase de consolidació. Aquesta informació és clau perquè un ajuntament decideixi on té sentit ubicar noves instal·lacions o quina capacitat real hi ha per a projectes d’autoconsum col·lectiu, però convé consultar directament els mapes vigents de la CNMC abans de planificar-hi cap expedient.

10. Urbanisme i energia com a factor de justícia social

Els municipis poden qualificar sòl per a generació renovable i preveure reserves d’infraestructura energètica en el planejament. Aquesta dimensió es reforça amb les bonificacions fiscals que el RDL 7/2026 ha ampliat: fins al 50% en l’IBI i fins al 95% en l’ICIO per a immobles i obres amb sistemes d’aprofitament tèrmic o elèctric renovable, sempre que les ordenances fiscals municipals s’adaptin per recollir-les. Combinades amb les comunitats energètiques, aquestes eines permeten orientar part dels beneficis cap a famílies en situació de vulnerabilitat energètica.

Conclusions

Els ajuntaments disposen, per primera vegada de manera tan explícita, d’una caixa d’eines completa: una competència pròpia reconeguda expressament a la LBRL, l’autoconsum col·lectiu ampliat fins als 5 km, la figura del gestor d’autoconsum, les comunitats energètiques, els mitjans propis personificats i una transparència de dades de xarxa encara en construcció. Tanmateix, la distinció entre l’autoconsum propi —senzill, sense expedient previ— i la venda d’electricitat a tercers com a iniciativa econòmica —subjecta a expedient i lliure concurrència— continua sent essencial, i bona part del desplegament reglamentari anunciat encara està pendent. Abans d’avançar en projectes concrets, convé que els serveis jurídics municipals contrastin la redacció consolidada de les normes —el RDL 7/2026 es troba encara sotmès a convalidació parlamentària— i no es limitin a fonts divulgatives.

Bibliografia

Deja un comentario